Freud deia que hi ha dues fams que viuen al cos. La primera fam és la gana de conèixer el món en què vivim. Volem conèixer el món per sobreviure. Si no fóssim conscients del món que ens envolta, saltaríem per les finestres dels edificis, ignorant la força de la gravetat, i ficaríem la mà al foc, sense saber que el foc crema.

El segon. la fam és la fam del plaer. Tot allò que viu busca el plaer. El millor exemple d'aquesta fam és el desig de plaer sexual. Tenim gana de sexe perquè té un bon gust. Si no tingués bon gust, ningú el buscaria i, com a conseqüència, s'acabaria la raça humana. El desig de plaer sedueix.

M'agradaria haver pogut parlar una mica amb ell sobre la fam, perquè crec que n'hi ha una tercera: la gana d'alegria.

Jo pensava. que plaer i alegria plaer eren la mateixa cosa. No són. És possible tenir un plaer trist. L'amant de Tomás, de La insostenible lleugeresa de l'ésser, es lamentava: “No vull plaer, vull alegria!”

Les diferències. Perquè hi hagi plaer primer ha d'haver un objecte que doni plaer: un caqui, una copa de vi, una persona a besar. Però la gana de plaer aviat es sacia. Quants caquis podem menjar? Quantes copes de vi podem beure? Quants petons podem suportar? Arriba un moment en què dius: “Ja no ho vull. Ja no tinc gana de plaer...”

La fam d'alegria ésdiferents. En primer lloc, no necessita cap objecte. De vegades n'hi ha prou amb un record. Em sento feliç només de pensar en un moment de felicitat que ha passat. I en segon lloc, la gana d'alegria mai diu: "No més alegria. No vull més...” La gana d'alegria és insaciable.

Bernardo Soares deia que no veiem el que veiem, veiem el que som. Si som feliços, la nostra alegria es projecta al món i esdevé feliç, juganera. Crec que Alberto Caeiro es va alegrar quan va escriure aquest poema: “Les bombolles de sabó que aquest nen gaudeix alliberant d'una palla són, de manera translúcida, tota una filosofia. Clars, inútils, fugaços, amables als ulls, són el que són... Alguns amb prou feines es veuen a l'aire lúcid. Són com una brisa que passa... I això només sabem que passa perquè alguna cosa s'il·lumina en nosaltres...”

L'alegria no és un estat constant: bombolles de sabó. Passa de cop. Guimarães Rosa va dir que l'alegria només passa en rars moments de distracció. No se sap què fer per produir-lo. Però n'hi ha prou que brilli de tant en tant perquè el món sigui lleuger i lluminós. Quan sents alegria dius: “Per a aquell moment d'alegria, l'Univers valia la pena ser creat”.

Vaig ser terapeuta durant diversos anys. Vaig escoltar els patiments de moltes persones, cadascuna a la seva manera. Però darrere de totes les queixes hi havia un únic desig: l'alegria. Amb qui té alegria està en paul'Univers, sent que la vida té sentit.

Norman Brown va observar que perdem l'alegria per haver perdut la senzillesa de viure que hi ha en els animals. La meva gossa Lola sempre està contenta per gairebé res. Ho sé perquè somriu ociosament. Somric amb la cua.

Però de tant en tant, per motius que no s'entenen bé, la llum de l'alegria s'apaga. El món sencer es torna fosc i pesat. Arriba la tristesa. Les línies de la cara són verticals, dominades per les forces de pes que les fan enfonsar-se. Els sentits es tornen indiferents a tot. El món esdevé una pasta fosca i enganxosa. És la depressió. El que vol la persona deprimida és perdre el coneixement de tot per deixar de patir. I després ve l'anhel d'un gran son sense retorn.

Antigament, sense saber què fer, els metges van receptar viatges, pensant que els nous escenaris serien una bona distracció de la tristesa. No sabien que és inútil viatjar a altres llocs si no podem desembarcar nosaltres mateixos. Els ximples intenten consolar. Discuten assenyalant les raons per ser feliços: el món és tan bonic... Això només contribueix a augmentar la tristesa. Les cançons fan mal. Els poemes et fan plorar. La televisió és irritant. Però el més insuportable de tot són les rialles feliços dels altres que mostren que la persona deprimida es troba en un purgatori del qual no veu sortida. No val res.

I una estranya sensació física s'instal·la al pit, com si un popapretar. O aquesta estanquitat es produiria per un buit interior? És Thanatos fent la seva feina. Perquè quan l'alegria se'n va, entra...

Els metges diuen que la felicitat i la depressió són les formes sensibles que prenen els equilibris i desequilibris de la química que controla el cos. Quina cosa més curiosa: que l'alegria i la tristesa són màscares de la química! El cos és molt misteriós...

Aleshores, de sobte, sense anunciar-se, quan et despertes al matí, t'adones que el món torna a ser colorit i ple de bombolles de sabó translúcides... L'alegria ha tornat!

Rubem Alves va néixer a l'interior de Minas Gerais i és escriptor, pedagog, teòleg i psicoanalista.